Aquest refugi formava part dels més de 90 refugis que hi havia al barri, i és un dels més grans dels 1.300 que es van construir a Barcelona, una de les primeres ciutats bombardejades sistemàticament des de l’aire en un conflicte bèl·lic. Avui dia, per recuperar la memòria, el Taller d’Història de Gràcia ofereix cada diumenge, a les 11.00 hores, visites guiades per explorar l’indret, i val la pena apuntar-s’hi per descobrir l’entramat de túnels que el formen i que van salvar tantes vides.
El refugi de la plaça del Diamant, té dues entrades, que enllacen a uns set metres de profunditat amb cinc escales que completen el descens fins on es troben les galeries de mina en forma de laberint, on es refugiaven els veïns de la zona, quan hi havia perill de bombardeig.
El refugi disposa de diferents rengles de bancs adossats a les parets, dividits en porcions de quaranta centímetres, que era l’espai que els seus impulsors van marcar com a optim per pogué seure els seus usuaris.
L’obra va durar fins a finals del 1937, quan per diferents raons els promotors es van quedar sense cap paleta que la pogués seguir. Malgrat això el refugi estava gairebé acabat, disposava de dos tipus d’enllumenat, el principal a través d’una instal·lació elèctrica de 125 i algunes bombetes repartides per les diferents galeries i el d’emergència amb uns aplics d’obra collats a les parets i que en l’extrem superior tenien un recipient de vidre, on es posava alguna mena d’oli o derivats del petroli per il·luminar l’espai quan tallaven l’electricitat.
També disposava d’un estança destinada a infermeria i dos pous de ventilació, que també servien per treure la terra del refugi i la baixada de materials de construcció.
Benito Márquez ens mostra per sobreposició del plànol original del refugi a una fotografia aèria
La plaça del Diamant. Novel.la, obra teatral, pel·lícula i sèrie tv.
No podem deixar aquesta nota sense refeerir-nos a la gran obra de Mercè Rodoreda.
Amb el rerefons de l'arribada de la República i de la guerra civil, aquesta novel·la, que inicialment s'anomenava Colometa, se centra en el personatge de la Natàlia, la Colometa, una dona jove que en representa moltes d'altres a qui va tocar de viure un període de la història especialment cruel. La Natàlia accepta sense rondinar tot allò que la vida, i el seu marit Quimet, li imposen. Arriba a acceptar que li canviï el nom pel de Colometa. Com moltes dones de l'època, veurà anar-se'n i morir els seus estimats, passarà gana i tindrà dificultats per tirar endavant els fills.
Enfonsada en un matrimoni que no li proporciona felicitat i unida a un home egoista, la Natàlia renuncia a la seva pròpia identitat cedint tot el protagonisme al seu marit, acceptant els convencionalismes d'una època que deixava la dona en un segon pla. Al llarg del text el lector va descobrint la resignació d'aquesta dona davant la realitat que li ha tocat de viure. La història és plena de Colometes i Mercè Rodoreda els fa en aquesta obra un especial homenatge.
