Passa al contingut principal

Els refugis del President Companys (2). El Palau de les Heures.

 

El Palau: història, edifici, jardí i facultat.

El Palau de les Heures va ser la residència secreta del president de la Generalitat en els anys del conflicte.

Al final del segle XIX hi havia una masia, can Duran, amb unes 30 Ha de terra dedicades bàsicament al conreu de vinya. 

Aquesta fou adquirida el 1893 per Josep Gallart Forgas, indià nascut a la Bisbal d'Empordà i que havia fet fortuna a Puerto Rico, on inicialment hi va anar a treballar a les explotacions de canya de sucre, propietats d'uns oncles seus. A la mort d'aquests es fa fer càrrec del negoci de les explotacions fins que tornà a Barcelona el 1885. Va comprar aquesta finca per construir la seva residència d'estiu després de no haver pogut adquirir la finca Martí-Codolar, era el 18 d'octubre de 1893 i el valor de la venda fou de 21.000 duros.
L'arquitecte August Font i Carreras es va fer càrrec del projecte de transformar la finca inicial conservant els elements més valuosos: el palau a l'estil de "chateau" francés i el jardí estructurat en tres terrasses orientades a migdia. A cadascuna d'aquestes hi domina una composició geomètrica de parterres, caminals i estanys, Jardí del Brolladors, Jardí del Rosers i Estany de l'Estrella.
Hi havia diverses escultures i una de terracota d'una dona amb un nen envoltats per una heura han donat nom a la finca. A la façana hi ha l'al·legoria de les quatre estacions.

Gallart havia donat ordres que no s'escatimés en res i volia que fos capaç de competir amb la finca veïna del marquès d'Alfarràs, l'actual parc del Laberint d'Horta. En Gallart va poder gaudir de la finca dos estius, ja que va morir el 1898. La propietat va passar als seus fills. Quan va esclatar la guerra la família Gallart era de vacances al palau de les Heures. Van fugir a França el mateix juliol del 36. 

El palau va quedar incautat per la Generalitat. L'abril de 1938 el president Companys hi va traslladar la seva residència. S'hi va estar fins el gener de 1939 quan va marxar a l'exili. Durant l'estada del president de la Generalitat es va construir un refugi antiaeri en forma de galeria que va per sota del jardí posterior del palau.

El propietari del palau, Josep Gallart i Folch, disposat a sacrificar la casa per ajudar el règim, explica a les seves memòries que va fer arribar una foto aèria de la finca a l’aviació franquista perquè la bombardegés. Finalment l’atac no es va produir, però les tropes republicanes ja havien construït un refugi antiaeri per protegir el president.

Després de la guerra els Gallart van recuperar la propietat, van rehabilitar-lo i van establir la seva residència principal. El 1952 van abandonar definitivament la finca. En part ja s'havia parcel·lat i el 1958 la Diputació de Barcelona el va adquirir i el 1972 tenia previst enderrocar el Palau però les protestes ciutadanes van fer recular la proposta. 

El 1992, la Diputació va signar un contracte amb la Fundació Bosch i Gimpera, la qual es comprometia a restaurar el Palau (encàrrec fet a l'arquitecte Norman Cinnamond) per tal de convertir-lo en el que és avui, la seu dels estudis de formació continuada de les Heures, Fundació Bosch i Gimpera - UB,  [jo gairebé la vaig inaugurar fent-hi uns estudis força teòrics: un màster de “Comunicació a les Organizacions” el més interessant fou compartir projectes amb d'altres alumnes].


El refugi subterrani
Una de les entrades estava al Jardí (avui clausurada) i l’altra al soterrani de l’edifici.
 
Si entrem pel soterrani, el primer que haurem de fer és baixar per unes escales, que ens duran a un llarg passadís amb totxanes a les parets i cobert amb una volta de formigó on encara es poden apreciar parts de la instal·lació elèctrica original. 

En arribar al final del túnel el camí es divideix en dues parts. Si tirem a l’esquerra el que veurem serà l’estança principal, que pel que sembla se n’ha esfondrat una part considerable i un altre túnel tapat que deuria ser el que venia des de l’entrada del jardí. 

En cas que tirem a la dreta anirem a parar a una petita estança on al final hi ha una xemeneia perforada a sostre, primer de terra amb multitud d'arrels, que porta a un forat de ventilació, la sortida del qual es pot apreciar des de l’exterior. Aquest és un dels pocs refugis antiaeris que encara conserven un forat de ventilació.

Vídeos



Enllaços